Km 0 a l'1
Quan es va a córrer una cursa, un se sent feliç. I si aquesta se celebra per primera vegada, com és el cas, s’hi afegeix un cert grau d’il·lusió. Feliços i il·lusionats, doncs, començarem la cursa el diumenge 9 de maig, exactament al mig de l’encreuament de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, al costat del monument de la Plaça de Joan Carles I.
Dic que serà al costat del monument de la Plaça de Joan Carles I...i millor, per entendre’ns, seria dir que serà al costat d’El llapis de la Plaça del Cinc d’oros...que és com se li ha dit tota la vida. És més, em sembla que ningú sap el vertaders noms. La gent li diu així des de fa cent anys, quan construïen un conjunt monumental que va trigar molt en fer-se: hi havia quatre fanals al voltant d’una rotonda circular que restava buida al centre, tot plegat com la carta de naips, i Cinc d’oros s’ha quedat. I El llapis, per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular. Faltaria més!Avançarem pel mig de la Diagonal -bonic nom, que carai!- en direcció a la plaça Francesc Macià (una altra que ha canviat de nom un munt de vegades, però no us dono la tabarra més amb això), i tot seguit, a poc de començar, veurem a la nostra dreta l’Església de Pompeia de l’ordre dels caputxins. Res d’especial, si no fos perquè va ser un lloc clau per reunir-se en la clandestinitat durant el franquisme.
Deixem-nos de política. Una mica més enllà, tres o quatre cases abans de la Via Augusta, passarem per davant d’un edifici que en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor. Un local amb aspecte de palau que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa".
Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la. Tant és així, que els diumenges s’hi feien tres sessions: una matinal a les 10 del matí, una per la tarda i una per la nit, la més cara, que costava 25 pessetes a dalt i 40 a baix. A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en el fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada, que podrem veure en passar: “Edifici Windsor”.
Creuarem el començament de la Via Augusta, a la nostra dreta, el carrer pel qual diuen que s’arribava a Roma per carretera, i seguint per la Diagonal ens adonarem que està ple d’edificis senyorials -no tants com al Passeig de Gràcia però déu ni do- d’aquells que les portes són grans i de ferro forjat, i les façanes, magnífiques, treballades, plenes de bon gust, europees, que serveixen per recordar-nos que estem en l’espai més elegant de l’Eixample. Vull dir els edificis que no s’han enderrocat, que han estat molts, tot i que, els llocs on se’n han construït de nous també són esplèndids, tot s’ha de dir.
Parlant de bons edificis conservats, al travessar el carrer de Balmes, veurem al xamfrà de la dreta, davant nostre, el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet des d’en fa seixanta. Des de bon començament, els socis van considerar que a part de l’hípica, també hi havia altres coses que interessaven. I per això sovint organitzaven, i segueixen organitzant, balls, vetllades benèfiques i festes plenes de glamour. El que priva ara, però, malgrat el nom del club (al qual ningú li diu Cercle Eqüestre per cert) són dinars de bona cuina per a gent important; de cavalls gairebé no se’n parla. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent- ja ho sabeu: fer-se soci només costa 12.000 euros d’entrada. Compte, però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li en demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions.
Ja se sap, són normes de l’alta burgesia...I és que això de l’ús de la corbata marca molt. És coneguda, a propòsit, l’anècdota sobre la mania que tenia en Josep Tarradellas per a que els homes en duguessin si volien entrevistar-se amb ell quan era president de la Generalitat. Quan en Xirinacs, el va visitar a Palau calçant xiruques i vestint pantalons de pana, en Tarradellas el va plantar tot dient-li: “- Què, mossèn, d´excursió avui? Bé, quan torni, ja em trucarà, oi?”.
Més endavant tornarem a la realitat i passarem per davant del cine Boliche, on qui menys hi haurà anat a veure alguna pel•li en V.O. de força qualitat, i un dels pocs de Barcelona, que aposten per projectar pel•lícules en català.
Tot seguit creuarem el començament d’un altre carrer, el de Tuset, que fa uns anys va ser el punt de trobada de la gent guapa de la ciutat. I és que el carrer de Tuset va ser l’espai de diversió de la gauche divine dels anys seixanta i setanta. La formaven una barreja d’intel•lectuals, artistes, burgesos i progressistes que freqüentava la Cova del Drac i altres locals (el Bocaccio molt a prop, a Muntaner), i pel que semblava, s’ho passaven a base de bé. Els més actius, pel què es deia, eren els escriptors amb Terenci Moix al capdavant, els arquitectes amb Ricardo Bofill entre altres; cantants com Raimon i Serrat; gent del mon del cinema com la model i actriu Teresa Gimpera i els directors, Gonzalo Suarez un d’ells, i altres com el dibuixant i humorista Jaume Perich o el fotògraf Oriol Maspons... Un grup d’allò més heterogeni, que varen decidir, entre bogeries i accions polítiques (amb reserves), festives i culturals, donar a entendre que a la Barcelona gris i reprimida del moment no li anava malament desinhibir-se i cantar-li a la vida.I en un no res -si ens han deixat avançar fàcilment els 5.000 participants, que no ho crec però no m’importa gaire- creuarem el carrer Casanova- i haurem fet el 1er quilòmetre.
Km 1 al 2
També, en un plis plas, arribarem a l’alçada del carrer Calvet, a tocar la Plaça Francesc Macià, i girarem en rodó per tornar a baixar per la Diagonal cap avall.
Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la baixada és imperceptible. Els cinc quilòmetres que farem (5,2 per a ser exactes segons el planell de l’Usaft) són molt plans. Si volem ser puristes direm que des que hem sortit hem anat pujant fins el gir -els dos-cents metres abans de Francesc Macià una miqueta més- però ja firmaria si la Cursa de l’Amistat, per posar un exemple, fos igual.
Haurem girat davant de l’edifici del grup de La Vanguardia (grupo si volem seguir sent puristes), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (bones tertúlies conduïdes per en Bastè als matins) i El Corte Inglés, l’empresa privada que factura més a Espanya, ubicat, en el mateix lloc que fa uns quaranta anys hi va haver el grans magatzem Sears, de la multinacional nord-americana del sector que, curiosament, no venien res i va haver de tancar les portes.
I ja que parlem de negocis, tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues d’aquest costat dret que duen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. Des de la de Furest fins a la de Zara, n’hi ha un munt que deuen anar molt bé en aquest temps de crisi. Potser, ves a saber, al costat dret (lateral mar de l’avinguda) no hi toca tant el sol. Però el cert és que hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per a no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que, tot i que la cursa no és d’aquelles competitives, aquell amic amb qui sovint entrenem junts no estigui per orgues, s’aprofiti i ens avanci més del compte. I en trobar-nos després del gir que farem a baix, al carrer Sicília, ens saludi al creuar-nos mentre ell puja i nosaltres encara baixem, amb un somrís d’orella a orella.
Baixant -ja he dit que és un dir- creuarem el carrer de Casanova, i si no ens hi hem fixat quan pujàvem -també ja he dit que és un dir- veurem de reüll, a la nostra dreta, a la cantonada amb el carrer de Buenos Aires, quasi tocant a la Diagonal, un petit edifici modernista que, nosaltres esportistes com som, no podem obviar: el Museu de l’Esport. No és tan espectacular com el Museu Olímpic de Montjuïc, però és més bonic de veure per fora, que és el que, ara, a aquestes hores i en aquest moment, és el què ens interessa. És una casa construïda el 1911 per l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va ser cedida pel doctor Colet a finals del segle passat a la Generalitat per a que es convertís en l'actual museu.Hi anirem un dia, ara no!, perquè val la pena veure les diverses peces de temàtica esportiva, en especial referides a l'esport català que hi ha, i un petit conjunt escultòric amb el bust del Barò de Coubertain, que diuen, els entesos, que està perfectament elaborat i acabat.
Una mica més enllà, en l’eixamplament on la Diagonal es creua amb Casanova, hi ha una bonica font, on una figura de bronze d’un jove pescador sosté un peix en una mà i alça l’altre en senyal de triomf per haver-lo pescat. A la Diagonal n’hi ha unes quantes de fonts, boniques o no, que ens van molt bé per als que entrenen (entrenem) per l’avinguda. I aquesta, que amés a més, té l’honor de ser la primera font-escultura que es va posar a l’Eixample, ens anima sempre pel seu gest.
Avançant, al travessar el proper carrer de Muntaner, veurem en front nostre, a l’esquerra, i també de reüll, l’edifici del Col•legi d’Aparelladors al petit carrer de Bon Pastor. És bo de veure per l’originalitat de les 100 lletres de 16 colors diferents de la façana i la gran llagosta que sobre surt del terrat. Joan Brossa, l’inspirador, va dir que era un Poema Visual per a una Façana: “...cinquanta lletres formant el nom del Col•legi, i les altres distribuïdes per la façana en cinc columnes i per ordre alfabètic, com si es tractés de material d'una impremta que s'hagués deixat caure per la paret”. I de la llagosta col•locada a dalt de l’edifici, amb la pota de l’insecte en forma de la lletra A , en Brossa va explicar que l’havia triat perquè era com "un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”.Curioses de veure són també les façanes de la mansana de la dreta, entre Muntaner i Aribau, en la qual, totes les cases són exactament iguals al llarg dels cent i pico de metres. S’anomenen Cases Ramon Almirall. I espectacular la façana de l’edifici de la companyia d’assegurances Zurich, a la dreta, passat Aribau, amb 42 plafons d'esmalt d'un vermell molt reeixit. Una obra del pintor Madirolas, que vol representar la creació de l'univers.
Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat fa 120 anys, a més a més, veuríem a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem per aquest punt.
I és que, exactament l'any 1890, va venir a Barcelona en Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys, formant part d'un circ ambulant que recorria Europa, i s'havien instal•lat en un solar que hi havia en l'espai on ara hi ha les mansanes de sota de la Diagonal entre Muntaner i Aribau.
Llegeixo en un diari de l'època que:
"El desembre de 1889, Buffalo Bill i el seu circ van arribar a Barcelona amb els seus llegendaris indis, tot i que l’espectacle ja no comptava amb una de les seves principals estrelles, Toro Sentado.
Buffalo Bill, era l’alies de qui va ser el coronel William Frederik Cody. Va néixer en un poblet d' Iowa l' any 1846. Als vint-i-un es va allistar a l' exèrcit per anar a la guerra dels ianquis i els confederats. Com a rastrejador de l' exèrcit, actuava com un veritable indi: en una batalla va matar en un combat, mà a mà, al cap pell roja Yellow Hand arrencant-li la cabellera, per la qual cosa va rebre la Medalla d' Honor del Congrés d’Estats Units. I quan la guerra es va acabar, es va dedicar a exterminar búfals, dels quals en va matar a milers.Retirat de les seves aventures, William Frederick Cody va crear l'espectacle Buffalo Bill's Wild West (L’Oest salvatge de Buffalo Bill), que va recórrer Amèrica i Europa. Format per gairebé mil persones, representaven la vida a les praderies, els atacs indis a les caravanes, els robatoris a les diligències i les batalles dels indis sioux contra el Setè de Cavalleria.
L'espectacle, després d'actuar a França, es va representar a Barcelona on s’havia creat una enorme expectació. Tot i l'èxit dels primers dies, va anar decaient: les entrades es venien a una pesseta, però va haver de rebaixar-se el preu a la meitat. La malastrugança va acompanyar l'estada de les cinc setmanes d'en Bufallo Bill a ciutat: per culpa d’una epidèmia de grip d’aquells dies, van morir dos components de la companya. I per acabar-ho d’adobar, un terrible mal de queixal va obligar al mateix Buffalo Bill a anar a l'Hospital de Sant Pau. Li van arrencar, i el molar va quedar exposat en una vitrina de l'hospital durant anys, fins que va ser robat per algú que se’l va vendre a un col•lecionista".
I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, aquell músic català que va morir al Canal de la Mànega en ser torpedinat el seu vaixell pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i ens trobarem la Casa Sayirach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918.
A la part d'abaix d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels que està més de moda a Barcelona. En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu, 106 euros per persona del seu menú degustació, no és apte per a jubilats.
I una mica més enllà, gairebé a tocar Balmes, haurem arribat al 2on quilòmetre de la cursa, frescos, i com aquell que diu sense haver-nos despentinat.
Km 2 al 3
Travessarem el carrer Balmes, a la cantonada del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans - el mateix que va fer el camp del Barça- va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona, fins que l’any següent és va edificar un que hi ha a les Drassanes, l'edifici Colom, que es va enlairar fins a 110 metres.
Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i veurem una escultura humorística en primer terme. Una de les dues que l’escultor Josep Granyer té en aquesta rambla, l’altra a baix de tot tocant a Gran Via. Ambdues pertanyen a l’anomenat art no figuratiu d’”escultures iròniques”. La de baix, "El toro meditant", diuen que ironitza sobre la famosa "El pensador" de Rodin, i la que veurem tot passant, La girafa coqueta, que adopta una posició contrària a la d'un animal d'aquest tipus, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.
Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té enganxat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que l’imatge és completament oposada a la que coneixem del Sant Patró de Catalunya.
No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.
Avançant, de nou passarem per davant d'El Llapis, el punt de sortida i arribada (potser alguns com un servidor veuran ja arribar el primer, que és sempre una cosa emocionant), i a la nostra dreta, el Palau Robert en la convergència amb el final del Passeig de Gràcia. Va ser residència del senyor Robert i Suris, i té un magnífic jardí on descansar. Si està obert, després de la cursa ens hi arribarem.
Tot seguit, després de travessar el senyorial Passeig de Gràcia a bon pas (veure l’arribada dels primers a l’altre costat estimula), seguirem avançant per la Diagonal avall, i a la dreta, gairebé a la cantonada amb Pau Claris, ens trobarem i admirarem el magnífic Palau del Baró de Quadras, un edifici modernista realitzat per Puig i Cadafalch l’any 1906 per a un industrial molt ric, Manuel Quadras i Feliu, que uns any abans l’havien convertit en aristòcrata. Certament, la façana de la casa del senyor baró, profusament esculpida, és un treball escultòric de gran virtuosisme. Està compost per escuts heràldics, bustos de personatges medievals i renaixentistes, flors, garlandes...una meravella vaja! Llàstima que avui tinguem tanta pressa.Deixant el palau enrere, veurem a l’esquerra del nostre pas, a la propera cantonada, un altre espectacular edifici del mateix arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, en aquest cas de tres vivendes que ara en diríem unifamiliars, que un banquer va fer construir per cada una de les seves tres filles. La Casa Terrades, coneguda de sempre per la Casa del les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada, està considerada per alguns com la millor de totes les cases de pisos, no de Barcelona, sinó del planeta. Una curiositat: malgrat l’harmonia del conjunt i la semblança entre sí de les vivendes, les portes d’entrada son completament diferents unes de les altres. Segurament - disculpeu la malicia- per a que les propietàries no s’equivoquessin de porta si arribaven tard a casa.
I avançant, cada vegada més de pressa perquè haurem passat l’equador de la cursa, i perquè, tot s’ha de dir, la Diagonal aquí és on fa més baixada, creuarem el carrer del Bruc, un nom que tothom sap que està posat en honor d’un timbaler de Santpedor -el mateix poble on va néixer en Pep Guardiola que tocant el tambor va espantar els francesos l’any 1808 i es va guanyar una
batalla, i haurem fet el 3er Km.
Km 3 al 4
Creuarem el carrer de Bruc i en fer-ho, val la pena mirar a la dreta per veure la bonica font que hi ha a la cantonada. És coneguda per dos noms: l’oficial és La font del negrito, però molta gent li diu "La font de la palangana" (no ara, que no és políticament correcte dir “negre” i diem “de color” per parlar d’una persona negra, sinó des que és va inaugurar l’any 1917). El conjunt està format per dues figures, un nen -el negret- que porta una palangana a les mans, i una nena que li eixuga la cara. L'escultor, Eduard B. Alentorn, que sempre triava com a model a algú de la seva família, va fer servir aquesta vegada a dos dels seus fills. I els veïns, aprofitant l’avinentesa, diuen que l’escena és una al•al·legoria poètica: el nen li demana a la seva germana que li renti la cara sovint per a que se li aclareixi la foscor de la pell. Bonica font, de veritat. I ja que parlem de fonts -ja hem vist dit que a la Diagonal n’hi ha unes quantes al següent carrer que creuarem, Bailén cantonada Diagonal, en trobarem una altra, La Font de l’efeb. La figura de la font és la d’un adolescent de l’antiga Grècia –amb un posat bastant efeminat per cert, com solien representar als efebs, que un no s’ho explica, perquè pel que sé, eren joves que instruïen per a la guerra- , no tan bonica com la del carrer Bruc, però per a poder beure aigua quan un corre per aquí fa el seu servei.
Alguna vegada he pensat, a propòsit, que a la Diagonal n’hi ha tantes de fonts -on no hi beu ningú mai casualmentperquè sabedors els ajuntaments de les primeries del segle passat que un dia o altre esclataria el boom del córrer, les van posar expressament aquí per a que els que correm ens puguem avituallar.
Deixem-nos d’acudits fàcils i centrem-nos en saber el què ens trobarem per on trepitgem aquest matí: continuant per la Diagonal, aviat veurem, cada vegada més a prop, el monument a Mossèn Cinto Verdaguer que hi ha a l’encreuament de l’avinguda i el Passeig de Sant Joan.
I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. La saviesa popular l’encerta sempre.
L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:
“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.
Monument a Mossèn Cinto
Seguim avançant. A la plaça que estem creuant hi ha un element que ens cridarà l’atenció: em refereixo al Mussol que hi ha al terrat d’una casa de veïns de la Diagonal cantonada amb el Passeig de Sant Joan, el primer edifici, a mà esquerra, darrere el monument a Mossèn Cinto.
Durant dècades, el Mussol va ser un anunci lluminós de l’empresa Rètols Roura, que picava l’ullet per la nit. Ja fa anys que té apagats els seus ull de neó -eren de color verd clar com correspon-, però es manté, indultat d’una normativa que va suprimir els lluminosos a les façanes, per l’atractiu que va suposar a moltes generacions la seva presència, com una unitat més del paisatge urbà. Ara ja no ens mira fixament, com volent-nos hipnotitzar sinó que som nosaltres els que el mirem a ell. Quan el diumenge passarem per davant corrent, segur que el contemplarem com l’autèntica peça de museu a l’aire lliure que és.
L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:
“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.
Monument a Mossèn Cinto
Seguim avançant. A la plaça que estem creuant hi ha un element que ens cridarà l’atenció: em refereixo al Mussol que hi ha al terrat d’una casa de veïns de la Diagonal cantonada amb el Passeig de Sant Joan, el primer edifici, a mà esquerra, darrere el monument a Mossèn Cinto. Durant dècades, el Mussol va ser un anunci lluminós de l’empresa Rètols Roura, que picava l’ullet per la nit. Ja fa anys que té apagats els seus ull de neó -eren de color verd clar com correspon-, però es manté, indultat d’una normativa que va suprimir els lluminosos a les façanes, per l’atractiu que va suposar a moltes generacions la seva presència, com una unitat més del paisatge urbà. Ara ja no ens mira fixament, com volent-nos hipnotitzar sinó que som nosaltres els que el mirem a ell. Quan el diumenge passarem per davant corrent, segur que el contemplarem com l’autèntica peça de museu a l’aire lliure que és.
ol de la Diagonal-Passeig de Sant Joan
Més enllà del Passeig de Sant Joan creuarem els carrers de Roger de Flor i el de Nàpols, i quan arribem al següent, Sicilia, girarem 180 graus per tornar a pujar per la Diagonal fins a l’arribada.
No dic que veurem una altra font, per no fer-me pesat, però el cert és que n’hi ha una altra, exactament en un illot de després de Roger de Flor. Aquesta, però, tot i que és molt bonica, no raja. Vull dir que no funciona, o al menys, mai he pogut beure-hi aigua.
En aquest tram de la Diagonal, passat el passeig de Sant Joan, copsarem que els edificis de l’avinguda ja no són, ni de bon tros, de l’estil dels d’abans. Es pot dir que, excepte que albirarem de lluny la Torre Agbar, únicament en veurem un d’interessant a l’arribar al carrer Sicília per girar i tornar enrere.
El gir el farem exactament en el mateix lloc on, a la cantonada de Sicília amb la Diagonal a l’esquerra (a la dreta després de girar) hi ha una casa modernista, la Casa Planells. Va ser dissenyada per l’arquitecte Sunyol, deixeble d’en Gaudí, raó per la qual hi ha qui diu que vol assemblar-se a la Pedrera en petit. A mi no m’ho sembla gens, però...
Casa Planells
I un cop haurem girat, quan creuarem el carrer Nàpols tot pujant, haurem fet el 4rt Km.
Km 4 al 5
Haurem fet el gir fa un moment per tornar a pujar per la Diagonal i fer el darrer quilòmetre i, convençuts que aquesta “Cursa per la Diagonal” està pensada per promocionar les futures obres de reforma del tram entre les places de Francesc Macià i Glòries, ens preguntarem el perquè, en lloc de al carrer Sicília, no hem girat a la plaça de les Glòries. Hauria estat el més escaient, no?.
Fins i tot, hauríem gaudit més estona al fer un parell de quilòmetres més.
Haurem també creuat el carrer Nàpols, a la cantonada del qual i fent xamfrà amb la Diagonal hi havia fins l’any 1967 el cine Triana, que inaugurat el 1917 era un dels primers cinemes que hi va haver a Barcelona, i seguirem pujant per fer el darrer quilòmetre. Un apunt sobre el Triana: el nom original era Trianon, però el franquisme el va fer canviar perquè sonava a francès i els noms dels rètols estrangers estaven prohibits.
Creuarem de nou el Passeig de Sant Joan i passarem a tocar de l’entrada del Museu del Clavegueram. Un insòlit lloc (està tancat per obres, tot i que tampoc ara el podrien visitar) però) que dóna accés a una claveguera de la ciutat que es pot visitar, i conserva estris de treball i documents del subsòl de la ciutat. Un lloc que ha patit vicissituds i no ha tingut èxit, malgrat la curiositat del tema. Inaugurat després dels Jocs Olímpics, al cap d’uns anys es va inundar i més tard es va tancar. No se sap si quan el tornin a obrir estarà resolt, però sembla ser que no hi anava ningú perquè feia molta pudor. Doncs què es pensaven?
Una mica més endavant, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Girona , veurem a la nostra dreta una escultura dedicada a un submarí. És una obra de Josep Maria Subirachs que està davant de l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, i és una reproducció a escala del submarí Ictíneu construït per Narcís Monturiol, amb el qual és va submergí al port l'any 1859.
L’ictíneu
A la cantonada amb Roger de Llúria, a la nostra dreta, veurem l’Església dels Carmelites. Tot i que es va construir el 1921, no és res de l’altre món. Els entesos diuen que és una obra massa “eclèctica” (he tingut de mirar el diccionari per saber que vol dir, “Que amalgama opinions i tendències generalment considerades com a contradictòries”...i m’he quedat igual) , de la qual li va ser mutilat un campanar d’estil mudèjar.
A punt d’arribar al final, passat el carrer de Pau Claris –i si no anem massa escopetejats, perquè la cosa s’acaba- veurem a la nostra dreta la Casa Comalat, que és un dels edificis més curiosos del modernisme per les dues façanes que té. La de la Diagonal és molt apreciada, però a mi m’agrada molt la que dóna al carrer Còrsega per l’originalitat de les seves finestres.
El darrers metres de la cursa ens permetran veure molt clarament –repeteixo: si no acabem en esprint i no estem per res més- l’estàtua que hi sota d'El Llapis. En veure-la, no podré per menys que rememorar que és una escultura que va ser posada aquí fa 70 anys, acabada la guerra, per substituir una altra que simbolitzava la República, que ara està a la Plaça Llucmajor. Tot i que sembla que es farà, encara no s’ha retirat. Té el braç dret estès i enlaire, suposadament per saludar les tropes franquistes que van ocupar Barcelona en senyal de victòria, i encara no s’ha retirat.
En veure-la, em solidaritzaré una vegada més amb l’acte que es va fer l’any passat, quan després d’uns parlaments demanant treure-la d’aquí, una rèplica de cartró va pujar en globus.
I ja que parlem d’això, no em puc estar tampoc de recordar que, exactament on estem ara, en aquest punt de la Diagonal, és va fer la primera desfilada militar, allò que van anomenar “desfile de la victoria” (o poso en minúscules perquè no em surt en majúscules) el 21 de febrer de 1939, després que entressin les tropes franquistes a Barcelona en acabar la guerra. I durant molts anys, fins en fa deu o dotze, la Diagonal era l’avinguda on se celebrava, normalment amb una cabra pel mig, una parada militar. Ara, afortunadament, hi correm una cursa encantats de la vida.
I així, encantats de la vida, haurem arribat a la meta després d'haver fet els 5 km.
Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es
Més enllà del Passeig de Sant Joan creuarem els carrers de Roger de Flor i el de Nàpols, i quan arribem al següent, Sicilia, girarem 180 graus per tornar a pujar per la Diagonal fins a l’arribada.
No dic que veurem una altra font, per no fer-me pesat, però el cert és que n’hi ha una altra, exactament en un illot de després de Roger de Flor. Aquesta, però, tot i que és molt bonica, no raja. Vull dir que no funciona, o al menys, mai he pogut beure-hi aigua.
En aquest tram de la Diagonal, passat el passeig de Sant Joan, copsarem que els edificis de l’avinguda ja no són, ni de bon tros, de l’estil dels d’abans. Es pot dir que, excepte que albirarem de lluny la Torre Agbar, únicament en veurem un d’interessant a l’arribar al carrer Sicília per girar i tornar enrere.El gir el farem exactament en el mateix lloc on, a la cantonada de Sicília amb la Diagonal a l’esquerra (a la dreta després de girar) hi ha una casa modernista, la Casa Planells. Va ser dissenyada per l’arquitecte Sunyol, deixeble d’en Gaudí, raó per la qual hi ha qui diu que vol assemblar-se a la Pedrera en petit. A mi no m’ho sembla gens, però...
Casa Planells
I un cop haurem girat, quan creuarem el carrer Nàpols tot pujant, haurem fet el 4rt Km.
Km 4 al 5
Haurem fet el gir fa un moment per tornar a pujar per la Diagonal i fer el darrer quilòmetre i, convençuts que aquesta “Cursa per la Diagonal” està pensada per promocionar les futures obres de reforma del tram entre les places de Francesc Macià i Glòries, ens preguntarem el perquè, en lloc de al carrer Sicília, no hem girat a la plaça de les Glòries. Hauria estat el més escaient, no?.
Fins i tot, hauríem gaudit més estona al fer un parell de quilòmetres més.
Haurem també creuat el carrer Nàpols, a la cantonada del qual i fent xamfrà amb la Diagonal hi havia fins l’any 1967 el cine Triana, que inaugurat el 1917 era un dels primers cinemes que hi va haver a Barcelona, i seguirem pujant per fer el darrer quilòmetre. Un apunt sobre el Triana: el nom original era Trianon, però el franquisme el va fer canviar perquè sonava a francès i els noms dels rètols estrangers estaven prohibits.
Creuarem de nou el Passeig de Sant Joan i passarem a tocar de l’entrada del Museu del Clavegueram. Un insòlit lloc (està tancat per obres, tot i que tampoc ara el podrien visitar) però) que dóna accés a una claveguera de la ciutat que es pot visitar, i conserva estris de treball i documents del subsòl de la ciutat. Un lloc que ha patit vicissituds i no ha tingut èxit, malgrat la curiositat del tema. Inaugurat després dels Jocs Olímpics, al cap d’uns anys es va inundar i més tard es va tancar. No se sap si quan el tornin a obrir estarà resolt, però sembla ser que no hi anava ningú perquè feia molta pudor. Doncs què es pensaven?
Una mica més endavant, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Girona , veurem a la nostra dreta una escultura dedicada a un submarí. És una obra de Josep Maria Subirachs que està davant de l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, i és una reproducció a escala del submarí Ictíneu construït per Narcís Monturiol, amb el qual és va submergí al port l'any 1859.L’ictíneu
A la cantonada amb Roger de Llúria, a la nostra dreta, veurem l’Església dels Carmelites. Tot i que es va construir el 1921, no és res de l’altre món. Els entesos diuen que és una obra massa “eclèctica” (he tingut de mirar el diccionari per saber que vol dir, “Que amalgama opinions i tendències generalment considerades com a contradictòries”...i m’he quedat igual) , de la qual li va ser mutilat un campanar d’estil mudèjar.
A punt d’arribar al final, passat el carrer de Pau Claris –i si no anem massa escopetejats, perquè la cosa s’acaba- veurem a la nostra dreta la Casa Comalat, que és un dels edificis més curiosos del modernisme per les dues façanes que té. La de la Diagonal és molt apreciada, però a mi m’agrada molt la que dóna al carrer Còrsega per l’originalitat de les seves finestres.
El darrers metres de la cursa ens permetran veure molt clarament –repeteixo: si no acabem en esprint i no estem per res més- l’estàtua que hi sota d'El Llapis. En veure-la, no podré per menys que rememorar que és una escultura que va ser posada aquí fa 70 anys, acabada la guerra, per substituir una altra que simbolitzava la República, que ara està a la Plaça Llucmajor. Tot i que sembla que es farà, encara no s’ha retirat. Té el braç dret estès i enlaire, suposadament per saludar les tropes franquistes que van ocupar Barcelona en senyal de victòria, i encara no s’ha retirat. En veure-la, em solidaritzaré una vegada més amb l’acte que es va fer l’any passat, quan després d’uns parlaments demanant treure-la d’aquí, una rèplica de cartró va pujar en globus.
I ja que parlem d’això, no em puc estar tampoc de recordar que, exactament on estem ara, en aquest punt de la Diagonal, és va fer la primera desfilada militar, allò que van anomenar “desfile de la victoria” (o poso en minúscules perquè no em surt en majúscules) el 21 de febrer de 1939, després que entressin les tropes franquistes a Barcelona en acabar la guerra. I durant molts anys, fins en fa deu o dotze, la Diagonal era l’avinguda on se celebrava, normalment amb una cabra pel mig, una parada militar. Ara, afortunadament, hi correm una cursa encantats de la vida.
I així, encantats de la vida, haurem arribat a la meta després d'haver fet els 5 km.
Miquel Pucurull i Fontova
pucurullfontova@yahoo.es
